els qui em coneixen sabran que el meu expertisse en aquest tema fa una corba asintòtica a l'eix d'abcises, en el valor 0, és a dir, no en tinc ni idea.
la meva darrera relació (si és que pot portar aquesta etiqueta) ha estat un desastre absolut,... resulta que el subjecte en qüestió ha estat present en 3 ocasions a la meva vida i jo, innocent, el deixava entrar per la porta gran, apa aquí!!! ...a les deixalles d'aquest amor encara hi trobo més preguntes que respostes.
Avui he après que les preguntes també són vàlides, potser encara més que les afirmacions que formulem com a respostes ja que deixen tot un ventall de possibilitats. Algunes de les que em venen al cap són: perquè no vaig ser prou valenta per dir-li les coses en què no estava d'acord? em feia por que em deixès? perquè? què treia jo del seu sub-món-enganxat-a-la-victimitis? hi ha un rebuig a l'acceptació de no tenir parella? a que ningú no pensi en tu? ... preguntes totes que es resumeixen en una de sola: perquè no millor sola que mal acompanyada?
petons Univers!
jueves, 27 de noviembre de 2008
miércoles, 26 de noviembre de 2008
què ens està passant?
treballo en un despatx al Passeig de Gràcia de Barcelona. Una plaça privilegiada perquè la vida passa just sota el meu balcó: botigues, gent de pas, les mostres de llibres antics, la celebració de St. Jordi,...
Avui he après que hi ha alguna urgència a resoldre i que no ho estem fent bé. En el què va de mes potser hem vist passar més de 10 manifestacions. Jo, que sóc de tarannà rebel, hi crec força en l'exercici del dret a la "pataleta", de vegades és l'únic que et queda i perquè no mostrar la teva disconformitat, perquè fingir i no ensenyar les dents si estàs enfadat?
Però tot i així, ara mateix em sembla un gest estèril.
Ens està passant que no hem fet els deures de la responsabilitat, ens està passant que aquest, en què les xifres sumen 1, és un any d'inici (preguntem-nos què hem de començar), ens està passant que no ens fixem en el camí dels qui estan començant de nou i ens arrosseguem en les inèrcies (heu sentit a parlar dels qui s'inventen la professió?... espavilats, oi?) i, molt probablement, ens està passant que paguen justos per pecadors.
L'esperança és el darrer a perdre. Us animo a mirar els ulls de la pròpia responsabilitat: costa i molt, però és possible.
Petons Univers!
Avui he après que hi ha alguna urgència a resoldre i que no ho estem fent bé. En el què va de mes potser hem vist passar més de 10 manifestacions. Jo, que sóc de tarannà rebel, hi crec força en l'exercici del dret a la "pataleta", de vegades és l'únic que et queda i perquè no mostrar la teva disconformitat, perquè fingir i no ensenyar les dents si estàs enfadat?
Però tot i així, ara mateix em sembla un gest estèril.
Ens està passant que no hem fet els deures de la responsabilitat, ens està passant que aquest, en què les xifres sumen 1, és un any d'inici (preguntem-nos què hem de començar), ens està passant que no ens fixem en el camí dels qui estan començant de nou i ens arrosseguem en les inèrcies (heu sentit a parlar dels qui s'inventen la professió?... espavilats, oi?) i, molt probablement, ens està passant que paguen justos per pecadors.
L'esperança és el darrer a perdre. Us animo a mirar els ulls de la pròpia responsabilitat: costa i molt, però és possible.
Petons Univers!
martes, 25 de noviembre de 2008
í la música?
Ni idea de composar, tampoc conec l'estructura musical, ni recordo les nocions elementals de classe: l'escala, l'escriptura de les corxees, el laberint del pentagrama...
"you have the beat" em va dir un noi americà, en el meu primer viatge a NY. I si, el tinc. En ballar sento que la música em transporta; en escoltar les melodies, que m'arriben fins l'essència; en recordar un moment, que les lletres d'alguna cançó arriben sense que ningú les hagi cridat.
Avui he après a gaudir conscientment d'aquest plaer, a no pensar que no em puc morir sense abans aprendre a tocar el piano (que ho faré, segur... però quan sigui el moment), a amarar-me, més, si és possible, d'aquest món meravellós que arriba a amainar les feres i a curar les vides ferides. Avui he navegat en les melodies que em va gravar un bon amic, en Roca, cantades per les millors: la Franklin, la Krall, la Vaughan,...
Gràcies i petons Univers!
"you have the beat" em va dir un noi americà, en el meu primer viatge a NY. I si, el tinc. En ballar sento que la música em transporta; en escoltar les melodies, que m'arriben fins l'essència; en recordar un moment, que les lletres d'alguna cançó arriben sense que ningú les hagi cridat.
Avui he après a gaudir conscientment d'aquest plaer, a no pensar que no em puc morir sense abans aprendre a tocar el piano (que ho faré, segur... però quan sigui el moment), a amarar-me, més, si és possible, d'aquest món meravellós que arriba a amainar les feres i a curar les vides ferides. Avui he navegat en les melodies que em va gravar un bon amic, en Roca, cantades per les millors: la Franklin, la Krall, la Vaughan,...
Gràcies i petons Univers!
lunes, 24 de noviembre de 2008
les presions
Em dic Núria i sóc autoexigent i perfeccionista. (al fons se sent: Hola Núria, t'estimem Núria)
Aquests dies són, any rere any, aquells en què malvisc buscant la meva idea per oferir als meus la felicitació de Nadal, que faig (des d'en fa uns 20) cada any a mà.
Avui he après a baixar el ritme, a no exigir-me més del què puc fer,... tot pot ser que aquestes arribin el 6 de gener, però espero que tothom les rebi amb la mateixa energia en què les creo,... em consolo pensant que serà una tramesa una mica "a la francesa", que arriben fins i tot al febrer en alguns casos...
petons Univers!
Aquests dies són, any rere any, aquells en què malvisc buscant la meva idea per oferir als meus la felicitació de Nadal, que faig (des d'en fa uns 20) cada any a mà.
Avui he après a baixar el ritme, a no exigir-me més del què puc fer,... tot pot ser que aquestes arribin el 6 de gener, però espero que tothom les rebi amb la mateixa energia en què les creo,... em consolo pensant que serà una tramesa una mica "a la francesa", que arriben fins i tot al febrer en alguns casos...
petons Univers!
domingo, 23 de noviembre de 2008
matrix
Matrix va ser una peli que em va sorprendre,... la sensació de què el que percebem com a real va molt entrecomillat, cada vegada té més sentit per a mi.
Avui he après a mirar les relacions des d'aquest prisma, els meus companys de viatge actualment són poc ortodoxes (en el sentit que no estan presents el 100% del temps, no obeeixen als patrons tradicionals), però hi són tots, i, curiosament, van apareixent a mida que els necessito. Els temes a resoldre, l'agenda, són de vegades dolorosos, però el calaix d'eines és excepcional!,... dóna ganes de posar-s'hi i estrenar-les, no?
Petons Univers!
Avui he après a mirar les relacions des d'aquest prisma, els meus companys de viatge actualment són poc ortodoxes (en el sentit que no estan presents el 100% del temps, no obeeixen als patrons tradicionals), però hi són tots, i, curiosament, van apareixent a mida que els necessito. Els temes a resoldre, l'agenda, són de vegades dolorosos, però el calaix d'eines és excepcional!,... dóna ganes de posar-s'hi i estrenar-les, no?
Petons Univers!
sábado, 22 de noviembre de 2008
triar, triar, triar...
sovint la vida ens posa en situació de triar,... sovint optem pel què és més fàcil, per la inèrcia (no és una tria voluntària, és el que alguna persona o entorn espera que fem) o fent cas al propi engany.
Avui he après a avançar una mica més en una tria valenta que vaig fer fa temps i que és com un vot, l'he d'anar renovant periòdicament: vull estar sola fins que no trobi algú que em mereixi. En aquest tema de la parella el què és més fàcil és no plantejar-se la situació del teu moment vital, la inèrcia és fer allò que la societat espera i que s'engloba en el concepte "refer la vida" i el propi engany és que no estàs bé tot sol, simplement perquè no assaboreixes els infinits moments dolços que la solitud et proporciona, com un sèrum, gota a gota.
petons Univers!
Avui he après a avançar una mica més en una tria valenta que vaig fer fa temps i que és com un vot, l'he d'anar renovant periòdicament: vull estar sola fins que no trobi algú que em mereixi. En aquest tema de la parella el què és més fàcil és no plantejar-se la situació del teu moment vital, la inèrcia és fer allò que la societat espera i que s'engloba en el concepte "refer la vida" i el propi engany és que no estàs bé tot sol, simplement perquè no assaboreixes els infinits moments dolços que la solitud et proporciona, com un sèrum, gota a gota.
petons Univers!
jueves, 20 de noviembre de 2008
qui és més important?
Realment la situació de l'economia ens fa aprendre a cops (diu una amiga meva que estem recuperant el temps perdut) :)
El meu cap, que és d'una altra generació (en té uns 57) i que té la gran sort de no equivocar-se mai, ha agafat el vici de cridar-me quan hi ha situacions amb punts de vista oposats -derivats bàsicament del fet que des de la trinxera i des de l'atalaia la perspectiva és diferent-. Mal "asuntu" pensareu,... ho comparteixo, al final la situació és mescla d'una manca meva de reflexos, segurament de poca assertivitat (no s'ha guanyat la guerra) i d'alguna que altra por.
Avui he après: primer (mentre durava l'episodi de l'acalorament telefònic) a respirar, després, ara al vespre, a plantejar-me de debó qui és més important. Ja en deveu saber la resposta :) ... on em portarà?
Petons Univers!
El meu cap, que és d'una altra generació (en té uns 57) i que té la gran sort de no equivocar-se mai, ha agafat el vici de cridar-me quan hi ha situacions amb punts de vista oposats -derivats bàsicament del fet que des de la trinxera i des de l'atalaia la perspectiva és diferent-. Mal "asuntu" pensareu,... ho comparteixo, al final la situació és mescla d'una manca meva de reflexos, segurament de poca assertivitat (no s'ha guanyat la guerra) i d'alguna que altra por.
Avui he après: primer (mentre durava l'episodi de l'acalorament telefònic) a respirar, després, ara al vespre, a plantejar-me de debó qui és més important. Ja en deveu saber la resposta :) ... on em portarà?
Petons Univers!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
