lunes, 15 de octubre de 2012

compassió i lideratge. Article.


M’ha costat escombrar l’etiqueta del  “què diran” i deixar expressar-se el bolígraf en aquesta propietat que esperem  més en una infermera que en un líder.
El món canvia, ràpid. Els líders de fa uns anys no encaixen en aquesta humanitat de nous esquemes de, en termes budistes, esquena dura i pit tou (permeable al món). La percepció d’individualitat és una fal·làcia, no estem separats sinó interconnectats. I el líder ho és per contraposició a un grup, sense persones no té sentit parlar de lideratge.
Per això és pertinent parlar de compassió, sentiment similar al de la simpatia, que refereix a patir amb, però que no tan sols es queda en el reconeixement del sofriment sinó que fa avançar en la mobilització per a transformar-lo. És només amb aquests ulls i des d’aquest mode que podem arribar a liderar perquè a través de la compassió s’obre la saviesa del cor i cultivant les llavors de la compassió, que no té cap objectiu en sí mateixa, es vertebra el pensament just.
Arribar a aquest estat és, com tot, un tema de pràctica, de fer-ho, tornar-hi, descobrir-se en les trampes de la ment i recomençar amb alegria:
1.       Cultivar sentiments d’empatia i proximitat envers els altres
2.       Reconèixer el sofriment de la persona després de tenir consciencia sobre les virtuts implícites de l’alegria pel benestar dels altres
3.       Reconèixer les carències que provenen de l’egoisme
4.       Contemplar la vida des de la perspectiva d’amabilitat de la gent, que han aportat al món tot el què ara podem gaudir
5.       Concentrar-nos en el propi dolor per, de seguida, poder assolir el dels altres.
6.       Identificar les emocions tòxiques, allunyar pensaments negatius.
7.       Cercar tècniques que refermin el nostre estat compassiu.
La compassió té tres conegudes enemigues: la llàstima, la indignació moral i la por, aquesta darrera, globalitzada, amenaça actualment persones i empreses fins a paralitzar-les. És a les mans dels líders trencar aquesta dinàmica en els fets quotidians. La compassió és l’eina per fer-nos emergir, la persona s’imposa al seu (covard) ego, limitant de tots els propòsits. L’harmonia d’aquesta energia ens ajuda en el camí cap el compromís, a no girar full davant certs esdeveniments. Els verbs que li escauen són els de connectar, vincular i comunicar, tots ells utilitzats generosament en els articles d’aquesta pròpia columna.
Finalment, dir que la neurociència associa compassió a la resiliència, perquè si bé l’ésser compassiu pateix més davant les situacions que ho comporten, recupera molt més de pressa el seu centre; a la integració neuronal, ja que ajuda a les connexions i a la millora del sistema immunitari, no se m’acuden millors fonaments per al lideratge que aquests tres.