...sempre he estat -malgrat la meva aparença extrovertida i el meu fer "expansiu"- bastant vergonyosa... bàsicament crec que és por a fer el ridícul, aquest posat que si bé és gairebé malaltia quan som joves, tendeix a zero quan passem de la quarantena...
i què ens fa vergonya? doncs tot el què l'statu quo determina que ens n'ha de fer: destacar, dissentir, opinar, liderar certs moviments, ...el sac és tant més gran com més dins el sistema ens trobem.
i què em passa a mi ara? doncs que se m'ha capgirat el concepte de vergonya; avui he après que és una vergonya justament deixar de dir certes coses a la gent que s'ho mereix (caradures i roins en l'encapçalament), em fa vergonya que el meu petit país tingui tants complexos i que les denúncies de coses -que són de justícia universal- s'assimilin a parers de dretes o "fatxes" com se'n deien fa uns anys...
us invito a repassar què us fa vergonya, és el primer pas per avançar en el que no podem permetre, ni que sigui per dignitat!
Petons Univers!
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario