es diu Josep Ache

es diu Josep Ache i des que tots dos tenim parella no parlem gaire sovint,... és silenciós, secret, sembla que no hi sigui, però hi és.

Avui, ara que estic rebentada, que he matinat, que he anat i tornat de Madrid, que estic arrossegant-me sobre l'ordinador per gestionar el correu, avui, hi tornaven a haver unes paraules d'en Josep Ache al meu e-mail i m'he desbordat, les llàgrimes em cauen cara avall culpa del sentiment de fortuna d'haver-lo conegut.

Avui, doncs, ja veieu què he après, això, el més gran: estar.

Petons Univers!

chucuchu cuchu chu

...el tren no para. Fa dies que estic girada i encara no se perquè, en Joan rep. Potser són les hormones? (que mones!), potser és l'abandó? (que c....caram!), potser és la feina (casum deina)... el cas és que se'm fa difícil, tot i el sac d'informació, tot i els amics de l'ànima, el suport de la família... se m'ha fet dur i complicat. Sembla que entrem en una estabilitat,... ho sabré segur quan em pugui rentar les dents al meu quarto de bany!

Avui he après que està bé recordar el que se sap d'altres vegades, he forçat un somriure, m'he posat contenta de viure, he tornat a agrair aquesta casa que m'acull ara i he seguit pensant amb el pare, que, és difícil imaginar què deu estar fent...

petons Univers!

popular escocès

Pots plorar perquè ha marxat o somriure perquè ha viscut; pots tancar els ulls i resar perquè torni o pots obrir-los i veure tot el què ha deixat; el teu cor pot estar buit perquè no el pots veure o pot estar ple de l'amor que compartireu. Pots plorar, tancar la teva ment, sentir el buit i donar l'esquena o pots fer el què a ell li agradaria: somriure, obrir els ulls, estimar i seguir.

aquest popular escocès l'hem posat a l'esquela al funeral del pare...

Avui he après que hi ha un dolor nou, un que no coneixia, càustic i que deixa un regust rere el coll, als costats de la gola en empassar.

Petons Univers!

Epicur

Quan fem "filo" durant els batxillerats ens sembla que és una maria més per memoritzar i passar la "sele". He tornat a llegir alguna cosa d'Epicur, pot ser una de les vacunes que el món necessita...

Avui he après que tot va harmoniós amb tot, que els cicles es vindiquen cada vegada amb més vigor, que sóc una privilegiada compartint un còctel fet de Diana Krall, barrejada amb Epicur i una mica de Remelluri Gran Reserva...

Veig atrocitats, cada vegada de més a prop, per això amb més força que mai clamo: Gràcies Univers!

esgarrapada per dins

en Tony, 17 anys, jugador de bàsket amb en Miquel, es va treure la vida dilluns passat. Fins avui no he pogut escriure aquestes línies i ho faig per dos motius, com a teràpia el primer i com a reflexió el segon...

de què cal curar-se? de la impotència, de la rebeldia, del sentiment de responsabilitat

sobre què cal reflexionar? sobre com ho fem de malament de vegades, sobre el model que volem i les eines i recursos que hi hem de destinar per què sigui una realitat sense fissures.

avui he après que encara m'arriben sentiments desconeguts, que es poden viure d'una forma diferent, des de l'observació, serenament, i que aquest deixar fer i deixar ser no interfereix per res en la carn viva en què es troba el cor, de tant dolor com va provocar l'estrip de dilluns.

Petons Univers!

desbordada

desconec si aquesta paraula del títol és un adjectiu plenament català, no obstant serveix bastant per descriure com em sento aquest migdia...

hem anat a dinar amb la Patricia Gras, fiscal de menors, Su Señoría allí donde las haya; ha compartit amb nosaltres la seva vida, que parteix d'una paràlisi cerebral al moment de néixer; amb generositat, amb humor i gairebé de forma descarada de com n'és d'inconformista ens ha ensenyat la mediocritat que representa la fórmula de l'acomodament en què estem, sovint, vivint.

avui he après que hi ha miralls com el de la Patricia que ens ensenyen que la vida és meravellosa, que cada oportunitat és una festa i que tenim la sort de que algú ens va recordant que la forma en què la vivim sempre és una opció nostre... i que si, que és el camí a ser el millor que podem arribar a ser.

Petons Univers!

el nas

en Josep Ma. fa 79 anys avui.

Filla de la tribulació, jo vaig córrer ahir al vespre -cansada i rebentada després d'una reunió llarga i tensa- al Carrefour més proper (Cabrera de Mar, a 10 kms i 25') a comprar unes copes de cava que havíem vist d'oferta el cap de setmana i que feien falta -sota el meu criteri- ja que en les dues darreres celebracions familiars se n'havien tombat 4 com a poc...

Avui he parlat amb en Joan (breument) i amb el seu pare, per tal de felicitar-lo,... i quina sorpresa quan m'ha dit que no hi serien al vespre fins després de les 9! ... ningú m'havia dit res sobre que no ens veuríem fins dissabte? perquè vaig córrer tant ahir? perquè fico el nas on no em demanen? què faig amb les copes?

Avui he après que he de parar d'anticipar desitjos que no se si hi són en realitat, deixar que les coses passin i que, si algú necessita alguna cosa, m'ho demani. He après a preservar el meu nas, que no estic per què se'm pugui enganxar qualsevol dia en qualsevol lloc!

Petons Univers!