M’ha costat
escombrar l’etiqueta del “què diran” i
deixar expressar-se el bolígraf en aquesta propietat que esperem més en una infermera que en un líder.
El món canvia,
ràpid. Els líders de fa uns anys no encaixen en aquesta humanitat de nous
esquemes de, en termes budistes, esquena dura i pit tou (permeable al món). La
percepció d’individualitat és una fal·làcia, no estem separats sinó
interconnectats. I el líder ho és per contraposició a un grup, sense persones
no té sentit parlar de lideratge.
Per això és
pertinent parlar de compassió, sentiment similar al de la simpatia, que
refereix a patir amb, però que no tan sols es queda en el reconeixement del
sofriment sinó que fa avançar en la mobilització per a transformar-lo. És només
amb aquests ulls i des d’aquest mode que podem arribar a liderar perquè a
través de la compassió s’obre la saviesa del cor i cultivant les llavors de la
compassió, que no té cap objectiu en sí mateixa, es vertebra el pensament just.
Arribar a aquest
estat és, com tot, un tema de pràctica, de fer-ho, tornar-hi, descobrir-se en
les trampes de la ment i recomençar amb alegria:
1. Cultivar sentiments d’empatia i proximitat envers els
altres
2. Reconèixer el sofriment de la persona després de tenir
consciencia sobre les virtuts implícites de l’alegria pel benestar dels altres
3. Reconèixer les carències que provenen de l’egoisme
4. Contemplar la vida des de la perspectiva d’amabilitat
de la gent, que han aportat al món tot el què ara podem gaudir
5. Concentrar-nos en el propi dolor per, de seguida,
poder assolir el dels altres.
6. Identificar les emocions tòxiques, allunyar pensaments
negatius.
7. Cercar tècniques que refermin el nostre estat
compassiu.
La compassió té
tres conegudes enemigues: la llàstima, la indignació moral i la por, aquesta
darrera, globalitzada, amenaça actualment persones i empreses fins a
paralitzar-les. És a les mans dels líders trencar aquesta dinàmica en els fets
quotidians. La compassió és l’eina per fer-nos emergir, la persona s’imposa al
seu (covard) ego, limitant de tots els propòsits. L’harmonia d’aquesta energia
ens ajuda en el camí cap el compromís, a no girar full davant certs
esdeveniments. Els verbs que li escauen són els de connectar, vincular i
comunicar, tots ells utilitzats generosament en els articles d’aquesta pròpia
columna.
Finalment, dir
que la neurociència associa compassió a la resiliència, perquè si bé l’ésser
compassiu pateix més davant les situacions que ho comporten, recupera molt més
de pressa el seu centre; a la integració neuronal, ja que ajuda a les
connexions i a la millora del sistema immunitari, no se m’acuden millors
fonaments per al lideratge que aquests tres.
