Sóc humana i contradictòria i irregular i... i puc arribar a desconcertar (ja que resulta que n'hi ha que es declaren desconcertats!)
Avui he après que estic començant a estimar aquesta imperfecció, que la conec, l'observo, que la permeto i la perdono... ha deixat de ser aquell monstre gran i fosc que m'amenaçava...
També he après sobre la complexitat de la dona i la seva timidesa davant l'allau de sentiments que transita l'espai dels mesos sense mes ... com un animaló ferit des de la seva inferioritat davant la fletxa de la posessió absoluta de la raó, nomès en poder d'uns quants.
Petons Univers!!!
1 comentario:
per una part, molt bé, sensacional, no hi ha ningú perfecte, en tot cas acceptarnos tal i com som i amb el que hi ha, que vol el seu camí
per l'altra, la veritat de qualsevol no està pel damunt de la teva.... encara que per fer-se valdre et minimitçen i t'insulten, i, la teva, no està pel damunt de la de ningú, et posis com et posis...
quan era nano, al costat de casa vivia una dona gran, vestida ella de negre i amb el monyo al clatell que deia: "ningú més que jo, ningú menys que jo"
Publicar un comentario